Quan busquem els orígens històrics de la vall de Palautordera sempre trobem l’any 862.
A Sant Esteve;
L’església és documentada des del 862 en un precepte del rei Carles el Calb al comte Sunyer I d'Empúries-Rosselló. El comte Sunyer II va vendre el lloc a Trasovad vers el 900 i aquest el 908 el va vendre a Guifre Borrell, comte de Barcelona, el qual el va cedir al cap de poc temps a Sant Cugat del Vallès. A causa d’això el domini de la parròquia fou sempre dels abats de Sant Cugat i, a partir del 1215, de l’administració santcugatenca, dita pabordia de Palau o de Palautordera.
A Santa Maria:
El temple parroquial de Santa Maria de Palautordera és situat just a l’entrada del poble homònim, cap del municipi. Aquesta església apareix documentada ja l’any 862, en un precepte de Carles el Calb, on dóna al comte Sunyer I d’Empúries-Rosselló aquesta parròquia junt amb la de Sant Esteve de Palautordera i Sant Esteve de la Costa, tal i com les havia cedit el 858 a Unifred o Humfrid en nomenar-lo comte de Barcelona i marquès de Gòtia…
Al lloc web: https://coneixerpalau.webnode.es/news/els-origens/ ens diu:
La parròquia de Santa Maria de Palautordera està documentada des del 862, quan fou cedida, juntament amb la de Sant Esteve de Palautordera i la de Sant Esteve de la Costa, al comte Sunyer I d'Empúries-Rosselló pel rei Carles el Calb.
Al lloc web: https://www.elcami.cat/camipedia/arrels-historiques-de-santa-maria-de-palautordera
Arrels històriques de Santa Maria de Palautordera
Josep Ayats i Eduard Claver, any 2008.
Diuen:
La primera referència documental del poble de Santa Maria de Palautordera, apareix l’any 862 en un precepte de Carles el Calb, rei de França, que fa donació al comte Sunyer I d’Empúries i Rosselló de la vil·la Vitamenia, constituïda principalment per les parròquies de Santa Maria i Sant Esteve.
Antoni Pladevall i Font diu:
Al pregó de les Festes del Remei del 1979, Arrels històriques de Palautordera.
La primera fita històrica és un precepte o privilegi del 19 d'agost de l'any 862 pel qual el rei Carles el Calb concedí al seu fill el comte Sunyer I d'Empúries-Rosselló la vil·la de Vidamenia, que ara s'anomena Palau, sobre el riu Tordera, en el pagus o territori de Barcelona, que abans el rei ja havia, cedit a Unifred o Humfrid en nomenar-lo comte de Barcelona i marques de la Gòtia el 858.
Com podem veure, la història sempre comença l'any 862.
Però que va passar al segle VIII?
En aquest treball ens proposem explicar l'autèntica història de la Vall de la Tordera.
L'estudi toponímic és una eina molt poderosa per interpretar el passat.
El topònim PALAU.
Molts historiadors han estudiat l'origen del topònim Palau, Palou etc. a la Catalunya Vella.
El primer va ser el professor medievalista Pierre Bonnassie i el seu alumne Ramon Martí.
Pierre Bonnassie.
Fou el primer en alertar-nos sobre el significat del concepte medieval, tot identificant-lo amb el fisc i intuint que es tracta d’una especificitat hispànica (no carolingia). Així ho interpreta en estudiar els béns de domini públic durant els segles IX-XI, on demostra que la institució és anterior a la conquesta franca, tot i que no arriba a identificar el seu origen precís (Bonnassie: «Catalunya mil anys enrere» (p. 144- 153).
Creia que el terme palatium i totes les seves variants indica zones on imperava un domini comtal directe. Segons aquest autor es tracta de restes de terciones dels conqueridors visigots.
Jordi Bolòs «Organització del territori, cartografia històrica i toponìmis a l'alta edat mitjana».
Diu el següent:
Darrerament, nosaltres mateixos, recuperant la hipòtesi de P. Bonnassie, hem proposat
que és més adequat pensar que es tracta d'una institució nascuda al baix Imperi roma, i que tingué continuïtat al llarg dels segles visigots i islàmics, i àdhuc potser
carolingis. Aquest fet fa que l'interès que podem tenir, com a historiadors, pels llocs
anomenats Palau o Palol vagi molt més enllà del que podríem tenir si només els consideréssim uns llocs amb un nom 'català' o 'romànic'. Es dir segueix la hipòtesi de Pierre Bonnassie.
Ramon Martí:
Ramon Martí («El palatium rural, una institución fiscal del siglo VIII», p. 133-148) Reprèn una hipòtesi ja plantejada temps enrere i caracteritza els palaus que apareixen a la documentació com el reflex toponímic d’una propietat rural de titularitat estatal vinculada al procés de conquesta. La traducció de palatium el àrab és balat. Els balat(s), doncs, serien la part del botí immoble que es reservaria l’estat emiral com a suposat gestor de la comunitat de creients.
A través de la documentació literària i arxivística, R. Martí identifica els palatia del territori català i septimà, la toponímia del qual aconsegueix gairebé 200 registres. Aquest autor defineix aquests assentaments sobre la base de dos elements, la seva condició d'explotacions de naturalesa pública i la seva relació amb la conquesta musulmana, com a resultat del cinquè del botí teòricament pertanyent a l'Estat omeia. Aquesta perspectiva té un interessant contrapunt en la qual aporta, després d'una exhaustiva de la informació de les fonts àrabs.
Identifiquem dos tipus de Palaus; els Palaus regis i els Palaus rurals o periurbans.
El terme medieval palatium regis correspon a una institució força estesa i mal coneguda per la investigació actual, amb una geografia i una cronologia imprecises. És evident que el mot pertany a la reialesa, com ho confirmen els diccionaris de llatí medieval, on els diferents usos del mot coincideixen en atribuir-lo a les seus del poder imperial o reial.
A Catalunya, però, els topònims d’aquest tipus superen el centenar i ha estat Pierre Bonnassie el primer en alertar-nos sobre el significat del concepte medieval, tot identificant-lo amb el fisc (l’estat) i intuint que es tracta d’una especificitat hispànica( no carolíngia). Així ho interpreta en estudiar els béns de domini públic durant els segles IX-XI, on demostra que la institució és anterior a la conquesta franca, tot i que no arriba a identificar el seu origen precís (Bonnassie: p. 144- 153).
Sorprenentment, però, la institució de palatia rurals només es documenta durant els segles VIII-IX, a la formació d’al-Andalus. És prova d’això, l’Apologeticus de l’abat Samsó, escrit a Còrdova a mitjan segle IX i que aporta una de les referències més significatives: l’abat acusa al comte cordovès Serband, d’haver fet tributàries totes les basíliques de la ciutat i de convertir en impurs, així, els donatius pietosos adscrits a l’ús de les esglésies, ampliant els tresors del fisc i espoliant el patrimoni diví per enriquir els palaus del fisc (palatia fisci), tal com si traguérem l’aigua a qui té set, per llençar-la a l’oceà, segons la seva opinió (Gil: p. 551). És evident que a Còrdova, aleshores, el patrimoni fundiari de l’església perdia definitivament l’estatut de franquesa de que havia gaudit i que els palaus fiscals es beneficiaven d’aquesta mesura.
El terme tampoc és estrany als textos àrabs de la mateixa època i el topònim balat és freqüent a Síria, Palestina i al-Andalus: al Pròxim Orient ja ha estat observat que el mot pot derivar bé del llatí (palatium) o bé del grec (πλατεια), que correspon a establiments urbans o rurals i que pot significar palau o calçada antiga (EI 1: p. 987); en relació a al-Andalus, però, només es considera la significació d’antic camí pavimentat, tot seguint la indicació tardana del Vocabulista homònim (Id. p. 987-989). Els primers exemples andalusins són precoços i validen part del significat viari del terme: així, el B. Humayd o Camí de l’Argent és una de les etapes de la campanya dirigida per Musa l’any 712; a l’extrem de l’expansió musulmana, la desfeta de Poitiers figura a les fonts àrabs exclusivament amb el nom de B.al-∂uhada’ o Camí dels Màrtirs; altres exemples primerencs, però, mostren explotacions posseïdes per personatges vinculats a l’administració emiral, com els casos de B. Mugit i B.al-Hurr (Chalmeta). Ibn Hayyan, més tard, encara recull dos d’aquests topònims: l’explotació particular de B. Marwan torna a ser una etapa de l’exercit califal entre Còrdova i Jaén; el B.al-Ahmar o Palau Roig es situava sobre la costa del Baix Empordà i fou saquejat per l’esquadra califal l’any 935 (Chalmeta: p. 268 i 275). Aquestes soles referències ja demostren que la institució s’imposa en al-Andalus des d’inicis de la conquesta i que encara és vigent durant els segles IX-X, havent-se produït una precoç fixació toponímica.
Els palatia a Catalunya
L’anàlisi del cas català confirma les consideracions prèvies i les precisa més encara. Per fer-la, emprem la documentació medieval impresa on, fins ara, hem localitzat prop de 90 palatia inequívocs. Hem d’advertir, però, que l’enquesta realitzada no és exhaustiva, tot i que pretén ser-ho, ja que el laconisme d’un bon nombre de textos no permet identificar amb certesa tots els casos documentats.
Palatium i el seu diminutiu palatiolum, amb les variants respectives, són les formes llatines bàsiques i han generat els topònims actuals Palau, Palou, Palol, Palà i Palauet. La major part de referències no aporta altra descripció del lloc que un simple demostratiu (ipsum / illum) o una preposició (ad), situació que delata la fixació del topònim. En tot cas, els palatia són considerats villæ habitualment quan els textos són suficientment explícits, encara que també figurin altres definicions minoritàries com llocs (loci), torres, castells o esglésies. Destaquen, a més, uns pocs casos de noms compostos força expressius: és significatiu que bona part d’aquests aportin antropònims de tradició gòtica (P. Almalla, P. Felmiro, P. Frugelli, P. Moronta i P. Rodgario) o llatina (Paladdanum, P. Darias i P. Borrelli) i àrab (P. Auzido<P. Ibn-∂a’id); així comprovem que els arabismes són minoritaris, tot i que també registrem quatre Palamor/Palamors o Palau de Moros i un P. Salatan o Palau dels Sultans; altres denominations compostes defineixen algun tret específic de l’establiment, com l’orígen antic o l’estat ruïnós de les edificacions (P. Fracto i P. Vetulo), el conegut caracter fiscal de la institució (P. Fisco), l’existència de vàries constructions (Palazolos) o altres característiques de l’emplaçament (P.Riccho, P.de Reg i P.Serpentis); la resta de casos corespon a topònims de tradició diversa (P. Fortiano, P. Rafano, P. Bitaminia i P. Meserata).
Els palatia són gairebé exclusius de Catalunya Vella, on es troben arreu, tot i la notòria excepció del Pallars Jussà. La seva distribució és, però, clarament dissemblant i presenten major densitat a les comarques de l’Empordà-Gironès i del Vallès, concentrant-se al litoral i al prelitoral (68 %), essent freqüents a la Depressió Central (22 %) o isolats al Pirineu (10 %).
Altrament, la localització dels palatia delata una estreta relació amb els centres territorials tradicionals, situació evident a la perifèria de les antigues ciutats episcopals de Catalunya Vella (Elna, Empuriæ, Gerunda, Egara, Barcino i Ausa), amb l’única excepció de la primitiva Urgellum que, com és sabut, no es trobava a La Seu d’Urgell. Contràriament, les seus antigues de Catalunya Nova (Ilerda, Tarraco i Dertosa) no manifesten aquesta relació ja que, en al-Andalus, el procés arabitzador també afecta la toponímia. Cal remarcar, però, que la xarxa de palaus no es caracteritza només per concentrar-se a les ciutats sinò per la seva dispersió arreu dels territoris, una situació extrema en alguns casos, com a les comarques litorals de Girona i Barcelona.
A la capçalera del riu Tordera, la vil·la Bitamenia, ara dita Palatium va ser concedida l’any 862 per Carles el Calb al seu fidel Sunyer II, comte d’Empúries-Rosselló, fill de Sunyer I, i suposava la menció més antiga d’un palau vallesà. La concessió comprenia les parròquies de Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, així com l’església de la Costa de Montseny i un ampli sector de la muntanya, un conjunt que suposaria uns 85 km2 de superfície. Fins aquí el marquès Humfrid n’hauria posseït el domini, que Sunyer II transferí al seu gendre Guifré Borrell l’any 908 mitjançant un intermediari, quan aquest assolí el comtat de Barcelona. Tot seguit el domini es disgregà i el monestir de Sant Cugat del Vallès obtingué les dues parròquies, denominades amb l’apel·latiu ‘Palau’, malgrat que és al terme de Santa Maria on es preserva la denominació ‘Vitamenia’ fins a inicis del segle XIII. Com ha estat proposat, Bitamenia bé podria ser un topònim àrab format per aglutinació d’una preposició amb la nisba d’un antropònim, amb el significat de ‘en els dominis de Tamīn, opció ben plausible. (R. d'Abadal, 1926-1950, pag. 355-358 i Ignasi Baiges i Pere Puig, 2019, R. Martí, 2019). Les excavacions realitzades en l’entorn de l’església de Santa Maria de Palautordera només han detectat un extens cementiri altmedieval sense datacions precises, tot i que confirmen la presència residual de materials antics. En canvi, en l’entorn de l’església de Sant Esteve de Palautordera s’observaren estructures baiximperials i alguns enterraments tardoantics. Malgrat tot, pensem que el primitiu palau podria correspondre a la masia de Can Sala (Santa Maria de Palautordera), aquí ben bé un sinònim que denotaria l’existència d’un edifici singular, d’acord amb la notícia d’una sala domenica que l’any 1045 posseïen uns particulars, amb una porta oberta vora l’estrada de Vilamajor.(J. Rius 1945-1947, doc 578).
Ara ja no tenim cap dubte: la distribució de palaus i almúnies s’identifica amb la xarxa viària o amb la disposició de torres de defensa i correspon a l’organització bàsica de l’estat emiral durant el segle VIII. La pervivència que la institució pot tenir en al-Andalus o sota domini feudal a partir d’aleshores seria, simplement, complementària i residual.
Manuel Riu (1985 – 1986): 35 -39), suggeria associar teòricament, els topònims sala i palatium per mitjà d’una hipòtesi comuna que modelà de forma progressiva: considerant que tots dos eren centres d’explotació dominical o senyorial, aquest autor distingia la sala com a residència permanent del dominus, segons la tradició germànica, i el palatium com residència temporal del gran domini, especialment el carolingi (Riu 1999:91-92 explorant la via Domitia encara sorgí una proposta diacrònica segons aquesta els palaus podrien derivar de dues amplificacions de villae rústica baiximperial que hagués quedat reduïda a una única sala cap als segles VIII i IX contant no menys de 26 exemples catalans documentats que evidencien que, aquí, als segles XI-XII els palatia haurien perdut el caràcter de centre administratiu patrimonial (Riu 1992)
El topònim Palatium
Cristian Folch i Iglesias:
Cristian Folch («Els palatia dels territoris del nord-est de Catalunya: indicis toponímics de la primera organització fiscal islàmica», p. 149-159)
Analitza exhaustivament els palaus dels territoris del nord-est de la Tarraconense on presenta un llistat de totes les mencions documentals fins al segle XIII.
L’opció que s’ha contemplat, identificant-los amb una institució lligada al domini públic i fiscal d’època tardoromana (Bonnassie 1979: 130-134; i Bolòs 2002), no compta amb arguments sòlids, ja que no cal oblidar que a les fonts visigodes es comprova que el mot palatium sempre es refereix a la seu del Palatium Regis i al cercle d’alts funcionaris de la cort reial (Zeumer 1973), sense cap relació en la gestió de les finances públiques.
La colaboració dels bisbes i l'estat islàmic
Ramon Martí diu:
En molts llocs on apareix el topònim palatium hi ha la presència d'una església caracteritzada tipològicament com a preromànica, per la presència d'una sola nau, d'un absis trapezial i d'arcs ultrapassats o de ferradura. Tenim els casos de l'església de Sant Esteve de Palau s'Ardiaca a Palau de Santa Eulàlia, la de Santa Eulàlia a Palau Borrell, la de Sant Miquel a Palol Sabaldòria, la de Santa Maria de la Fonteta i la de Sant Julià de Boada a Palau Sator, la de Sant Joan a Palau Saverdera, la de Sant Esteve de Mar a Palamós i la de Santa Maria de Palau a Torroella de Montgrí. També hi ha la presència d'esglésies amb arcs ultrapassats a llocs amb altres topònims islàmics com: Sant Miquel de la Cirera a Cabanelles, Sant Feliu de Carbonils a Albanyà, Sant Briç a Maçanet de Cabrenys i Sant Cugat d'Albons a Albons.
Aquesta relació entre l'Església i l'estat islàmic queda reflectida amb les contínues referències documentals que mostren com entre els bisbes i l'estat cordovès existeix una relació força estreta. Aquest fet es confirma en recents excavacions arqueològiques que seran estudiades més endavant i que mostren com al segle VIII s'estan construint esglésies. En l'Apologeticus de l'abat Samsó, escrit a Còrdova a mitjan segle IX, l'autor acusa al comte cordovès Serband d'haver fet tributàries totes les basíliques de la ciutat i de convertir en impurs els donatius pietosos adscrits a l'ús de les esglésies, ampliant els tresors del fisc i espoliant el patrimoni diví per enriquir els palaus del fisc (palatia fisci). A partir d'aquest moment el patrimoni fundiari de l'església perdia definitivament l'estatut de franquesa que havia gaudit i els palaus fiscals es beneficiaven d'aquesta mesura.
La jerarquia eclesiàstica es va mantenir junt al nou poder musulmà. A la província Tarraconense després de la conquesta s'instal·laren governadors àrabs (Vali) a les ciutats; així, en un primer moment es va establir una relació entre la jerarquia eclesiàstica i el nou poder, amb l'objectiu que el nou aparell fiscal musulmà pogués percebre la Capitació o l'impost dels sotmesos dimmies. En tot cas, l'impacte inicial de la conquesta musulmana sobre l'Església Hispànica no sembla haver estat tan devastador com ha defensat majoritàriament la tradició historiogràfica, tot i que la seu metropolitana de Tarraco fou abandonada aleshores. De fet, malgrat les limitacions de la documentació conservada, avui pren força l'opinió que els mateixos bisbes haurien col·laborat obertament amb el nou poder islàmic, com ha estat proposat en estudiar les notícies de la Tarraconense i de la Narbonense. Pensem que cal plantejar els primers anys del domini islàmic en termes de continuïtat, ja que a partir d'aleshores proliferaran unes noves esglésies rurals. Així sembla indicar-ho el cas ben excavat de Sant Vicenç de Roc d'Enclar, a Andorra, un edifici "preromànic" d'una nau amb capçalera trapezial i campanar, amb cementiri i una cabana, que ocupa un lloc de vigilància i que hauria estat construït a inicis del segle VIII. Sembla, doncs, que amb la conquesta musulmana la construcció d'esglésies rurals havia continuat la seva expansió, adoptant un nou model que serà el més habitual a Catalunya fins al segle X.
És interessant, en aquest punt, comentar una recent excavació arqueològica efectuada al monestir de Melque a Toledo, que encara que es troba molt lluny del territori objecte d'aquest estudi, és prou significativa donats els resultats. L'excavació ha posat al descobert una seqüència cronològica d'ocupació del lloc des del segle XX fins als segles VII-VIII d.c.. Hi ha dos establiments: per una banda una església, les dependències monàstiques i un tancat exterior i, per l'altra, cinc preses i terrasses artificials, tot plegat datat entre la segona meitat del segle VII i la segona meitat del segle VIII. Els autors es declinen per una cronologia del segle VIII per les característiques tipològiques que presenta el monestir amb característiques típiques del període Omeia. Les datacions de carboni proposen una cronologia de 666-878 pel moment de construcció i abandonament del monestir. En un moment posterior l'edifici monàstic fou abandonat i substituït per un poblat islàmic creat a finals del segle IX que perdurarà fins el segle XI quan la conquesta cristiana el reocuparà.
Pel que fa al sistema hidràulic, els autors proposen una cronologia d'època emiral per la seva construcció, ja que les anàlisis de pol·len mostren que estava en ús en el moment de la conquesta cristiana del segle XI. L'anàlisi interpretativa d'aquest assentament es pot relacionar amb el fet d'una continuïtat de la propietat tardoromana, eclesiàstica i l'aportació d'una nova tecnologia procedent del món oriental a través de l'estat islàmic.
Resulta inevitable establir una relació molt estreta entre la construcció del monestir i la conquesta islàmica. Això és un fet que comença a tenir unes bases molt sòlides, com succeeix al nord-est de Catalunya amb la presència d'esglésies amb tipologies constructives associades al període preromànic que poden ser datades al segle VIII. Altres autors ja han posat de manifest que l'estat islàmic apostà per la construcció d'esglésies, ja que no hem d'oblidar que les esglésies durant l'antiguitat tardana són les encarregades de recaptar i gestionar part dels impostos.
J. Canal, E Canal, J.Ma. Nolla i J Sagrera
(«Girona, entre l’islam i Carlemany. Una ciutat de frontera (759-801)»
En relació a la possible existència d'un sistema administratiu, i potser també militar, dels musulmans a les contrades gironines, no podem oblidar el que ha dit Ramon Martí sobre aquesta qüestió. L'existència de nombroses poblacions, veïnats i masos actuals, dits Palaus i Palols, molt abundants a la Catalunya Vella -especialment prop de Girona i Barcelona- sovint ja documentades en els segles IX i X amb els topònims de Palatio i Palatiolo, ha estat interpretada per R. Martí com un testimoni toponímic, encara sense confirmació arqueològica, de l'existència d'una xarxa de centres administratius i fiscals, dits balats, organitzats des de la conquesta islàmica, situats sovint sobre les principals vies de comunicació -l'àrab balat significa 'calçada' o 'carretera empedrada'-; els àrabs segurament agafaren aquest nom, i l'arabitzaren, després de la conquesta de l'Orient bizantí en el segle VII, on els palatia eren abundants. Molts d'aquests Palaus i Palols es localitzen efectivament al llarg de les principals vies de comunicació antigues: la via Augusta, la via de Girona a Empúries, la de Besalú a Empúries, de Girona a Vic..., però també al llarg dels eixos fluvials de la Muga, el Fluvià i el Ter. En general presenten una distribució força equilibrada; abunden a les planes i gairebé són absents de les muntanyes.
Al territori antic de Girona i Empúries podem documentar més de trenta Palaus i Palols -sense tenir en compte els microtopònims-, dels quals uns vint són identificats en la primerenca documentació carolíngia dels segles IX i X i altres amb una toponímia més tardana o bé amb restes arqueològiques significatives, tot i que de difícil datació. De vegades apareixen relacionats amb un nom propi (antropònim)-Palatio Felmiro, P. Maurore, P. Merlago, P. Frugello, P. Ravanicum- o, més episòdicament, amb alguns elements fortifïcats -ipsa turre de Palacio, Muro de Palacio-, però més sovint sense cap afegit -Palacio, Palatio, Palat, Palaciolo, Palatiolo, Paladol, Palacroto-. Aquesta abundància de topònims a les comarques gironines -1/3 del total català- fa pensar a R. Martí que el sistema es degué desenvolupar especialment després de l'any 759, quan la caiguda de Narbona va fer recular la frontera fins als Pirineus i Girona, amb el seu territori, esdevingué la primera línia de defensa de l'islam andalusí. La relativa proximitat de gran part d'aquests palatia a les ciutats de Girona i Barcelona és, en opinió de R. Martí, una altra prova de l'època, -2ª meitat del segle VIII- en la qual aquestes ciutats esdevingueren capitals del dispositiu de defensa musulmà (R. Martí 1999, pàg. 63-70). En aquest dispositiu, els balats-palatia acomplirien un doble funció administrativa i militar; ens preguntem si el Palatio Maurore proper a la Bisbal, citat en una font propera a l'any 900, podria ser una llatinització d'un "Palau dels Moros" que la memòria popular hagués conservat.
Aquests Palaus i Palols han proporcionat, moltes vegades, troballes arqueològiques alguns cops poc clares i en altres ocasions amb possibilitat de provar una ocupació significativa durant la baixa antiguitat o l'alta edat mitjana. Si a tall d'exemple donem un cop d'ull als descobriments inventariats en la Carta arqueològica, publicada el 1984, detectem troballes a Palau de Santa Eulàlia poc significatives (Nolla & Casas 1984, pàg. 86-87), tal com passa també a Palau Borrell (Viladamat) (Nolla & Casas 1984, pàg. 111), a Palol Savaldòria (Vilafant) amb l'existència d'unes sitges de poca entitat i, ara, desaparegudes (Nolla & Casas 1984, pàg. 117; Burch et al. 2000c, pàg. 377- 380), a Pla de Palol (Castell-Platja d'Aro) (Nolla & Casas 1984, pàg. 123-127) on existí una imponent villa que perdurà com a mínim fins al primer quart / primer terç del segle sisè (Nolla ed., en premsa), Palamós, amb troballes diverses i on, pel nostre interès, recordaríem les notícies referents a Sant Esteve, tardanes (Nolla & Casas 1984, pàg. 137-138), Palau-sator, amb un valuós cementiri a cavall entre l'antiguitat tardana i l'alta edat mitjana (Nolla & Casas 1984, pàg. 138), el Palau, a Vila-romà, amb evidències fermes d'un establiment rural d'aquella època (Nolla & Casas 1984, pàg. 138), el Palau, en els límits entre Torroella de Montgrí i l'Escala, un lloc extraordinari i poc conegut en detall (Nolla & Casas 1984, pàg. 157), mas Palau, a Banyoles, dubtós (Nolla & Casas 1984, pàg. 161), Palau Sacosta, a Girona, amb indicis molt valuosos de perduració i continuïtat (Nolla & Casas 1984, pàg. 171-178) o les troballes disperses de Palol de Revardit (Nolla & Casas 1984, pàg. 189-191). En cap cas, tanmateix, ha esta possible una exploració extensiva i profunda del lloc si no és a Pla de Palol on l'abandonament de la vil·la s'explica més aviat com un trasllat més a l'interior tot defugint la proximitat del mar, o a Palol Savaldòria, on existeix una magnífica església pre-romànica que caldria excavar i unes restes notables d'una fortificació de blocs grans de sorrenca reutilitzats i, preferentment, petit carreuat i morter de calç, que recorden la factura del Castell dels Moros, a les Cluses, o el castellum de Sant Julià de Ramis, que deuria haver estat el punt de partida del castell medieval, de fàbrica clarament diversa. Recordem l'excepcional situació del lloc, sobre un meandre del riu Manol i controlant la via de Figueres a Besalú, no gaire lluny del punt de connexió amb la via Augusta.
Jordi Gibert Rebull diu:
Jordi Gibert («De Guissona a Magalona: consideracions a l’entorn del topònim palatium en els extrems de la seva dispersió en terres de la Tarraconesa oriental i la Septimània», p. 160-181)
Fa un buidatge documental general per a ubicar geogràficament les mencions a palaus rurals a la Septimània i la Tarraconense oriental. Al seu parer, aquestes mencions toponímiques representen un bloc homogeni respecte d’altres regions peninsulars i franques. Després de la conquesta franca, però, els palaus semblen haver perdut vigència, atès que donen nom a altres entitats territorials, com vil·les o alous, fet que denotaria un origen anterior.
A nivell de dispersió territorial, si prenem, com venim defensant, la xarxa de palatia com a fruit del repartiment del cinquè estatal (referent en aquest cas als béns immobles) en el moment de la conquesta, s’explica una doble característica inherent a aquesta institució: d’una banda, el caràcter viari, que s’entén per la lògica mateixa de la conquesta i per la necessitat de mantenir emplaçaments de control i d’avituallament sobre les rutes més transitades; en segon lloc, i de forma complementària a l’anterior, la condició d’explotacions agrícoles derivada de la seva integració dins el patrimoni fundiari del nou estat .
La xarxa de palatiums mostren unes característiques concretes de dispersió territorial que també han estat observades al sud dels Pirineus i que es poden resumir en ubicacions a l’entorn de ciutats episcopals altmedievals i prop de vies de comunicació importants i àrees de producció agrícola.
Xavier BALLESTÍN diu:
Xavier Ballestín («Consideraciones acerca del término árabe balat, su equivalencia con la voz latina palatium y su presencia en las fuentes andalusíes, magrebíes y orientales», p. 28-42)
La fiscalitat és un dels principals sistemes mitjançant el qual els estats imposen el seu domini sobre els territoris i les societats que els ocupen. Al-Andalus no n’hauria de ser, per tant, una excepció.
El balat, fa referència a un element propi de la classe dominant: un palau, un edifici amb pati pavimentat i porticat o una calçada.
Els balts / palatium doncs, serien la part del botí immoble que es reservaria l’estat com a suposat gestor de la comunitat de creient.
Joan Soler i Vicenç Ruiz («Els palaus periurbans de Terrassa. Una xarxa fiscal andalusina al voltant de la seu d’Ègara», p. 205)
Presenten els palaus que envolten l’antiga seu episcopal d’Egara, on algun dels casos es pot vincular a un jaciment tardoantic i altmedieval.
Jordi Roig i Joan Manuel Coll («Los palatia altomedievales del Ressenyes / Book Reviews 178 PYRENAE, núm. 45 vol. 2 (2014) ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 139-178) Vallès (siglos x-xi): la aportación de la arqueologia», p. 223-258),
Aporten dades de diverses intervencions realitzades en jaciments que s’han pogut vincular al topònim palatium, sense que els resultats puguin caracteritzar clarament aquests establiments més enllà d’ocupacions a l’alta edat mitjana.
Els palatia relatiu a la zona del Vallés, mostra que els palatia de la documentació dels segles X i XI es corresponen arqueològicament amb assentaments rurals caracteritzats per la presència de sitges per a emmagatzematge de cereals, un emplaçament en zones de plana i eines domèstiques, característiques que no es diferent de la resta dels nuclis rurals de la mateixa zona.
Carme Alòs i Eva Solanes («El jaciment arqueològic de Palous (Camarasa, la Noguera). Dades sobre el poblament hispano-visigot al mig Segre», p. 211-222)
Exposen les dades provinents de la necròpolis i el jaciment de Palous, a Camarasa. Destaca la presència, entre l’aixovar d’una de les tombes, d’una sivella liriforme i una eina d’adobador, ambdós objectes amb paral·lels clars al jaciment del Bovalar, destruït i abandonat al llarg del segle VIII. Complementen aquests resultats amb un estudi dels jaciments vinculables al període visigot a la regió del Segre.
Luis Caballero y Francisco J. Moreno («Balatalmelc, Santa María de Melque. Un monasterio del siglo VIII en territorio toledano», p. 182-204) presenten el famós conjunt arqueològic de Santa María de Melque, que vinculen a un monestir construït amb posterioritat a la conquesta islàmica i que al segle xii apareix identificat com un balat.
Juan José Larrea («Medir en mansos: tres notas sobre la fiscalidad carolíngia», p. 86-102)
Centra el seu estudi en el mansus com a unitat de mesura dins de l’Estat carolingi i en les seves implicacions fiscals dins de la clàssica propietat bipartida. Al mateix temps, tracta també la qüestió dels impostos carolingis, emfatitzant els diferents consensos i divergències entre els historiadors.
Pedro Chalmeta («Derecho y práctica fiscal musulmana: el primer siglo y medio», p. 1-16)
Un estudi sobre la primera fiscalitat islàmica i la problemàtica de la seva implantació en el primer segle i mig de vida de l’Imperi omeia. Destaquen aportacions especialment rellevants, com que els impostos sobre la ramaderia, que inicialment haurien representat el principal ingrés estatal, van esdevenir ràpidament testimonials en favor dels gravàmens sobre els productes agrícoles, fenomen que s’hauria accentuat arran de les primeres conquestes sobre territoris tradicionalment agraris.
Iñaki Martín Viso («Prácticas locales de la fiscalidad en el reino visigodo de Toledo», p. 72-85)
Dibuixa la realitat fiscal prèvia a al-Andalus. Proposa que els regnes germànics no haurien mantingut el sistema fiscal romà, fet que hauria afavorit les classes dominants locals, vinculables a l’Església en contextos urbans i militaritzades en regions rurals; relaciona, per exemple, la gran quantitat d’encunyacions diferents al nord-oest peninsular a iniciativa d’aquestes aristocràcies locals.
Michele Campopiano («L’administration des impôts en Irak et Iran de la fin de l’époque sassanide à la crise du califat abbaside (vie-xe siècles)», p. 17-27)
Presenta un cas d’estudi territorial amb una problemàtica equiparable a l’andalusí, com és la d’intentar destriar si la conquesta islàmica de l’Iraq i l’Iran va comportar la imposició de noves pràctiques fiscals. Així doncs, inicia la seva anàlisi al període sassànida per a establir una comparativa sobre l’administració dels impostos abans i després de la conquesta. S’hi observa com l’impost sobre la terra no experimenta grans canvis en un moment inicial, si bé en la forma nominal del kharaj. Amb el temps, però, les dinàmiques de conflicte entre les classes dominants centrals i regionals provocà la pèrdua del control fiscal sobre diversos elements, com ara els sistemes d’irrigació.
José Avelino Gutiérrez («Poblamiento de los siglos VII-VIII y conquista musulmana del antigüo Conventus Asturum», p. 102-121)
Centra la seva aportació en les dades arqueològiques sobre la regió del nord peninsular i estableix una comparativa entre les característiques del poblament d’època visigoda i les novetats que comporta la creació d’al-Andalus, com són l’establiment de guarnicions militars o la configuració i la defensa de vies de comunicació.
Phillipe Sénac («Au nord d’al-Andalus: la conquête de la Narbonnaise et de la Tarraconaise (VIIIe siècle)», p. 122-132)
Concentra en les evidències arqueològiques de la conquesta al nord d’al-Andalus. Especialment rellevant és la dimensió material de la pràctica fiscal evidenciada al jaciment de la ciutat romano-visigoda de Ruscino, on s’han pogut recuperar desenes de segells de plom que confirmen el repartiment del botí obtingut a Narbona i la retenció d’una part per l’Estat.
Mercè Viladrich («La transferencia de términos fiscales islámicos de oriente a occidente: asq y tascha / tasca en Catalunya Vella y Septimania durante la primera organización emiral omeya», p. 43-55)
Centra la seva atenció en una càrrega fiscal coneguda als territoris catalans, la tasca. A través de l’estudi de les fonts orientals i àrabs, proposa que l’Estat islàmic, que hauria hagut d’instaurar de bell nou un sistema fiscal central molt minvat als últims moments del regne visigot, hauria importat impostos orientals a al-Andalus, com el tasq que l’Imperi omeia havia aplicat a l’Iraq. El posterior avenç franc hauria mantingut la tascha intercanviant-ne el destinatari, que ja no seria un estat tributari, sinó les classes dominants rendistes d’un sistema feudal.
Ernesto Pastor i Jesús Lorenzo («Dominando territorios, imponiendo medidas: de Banbaluna a Barsiluna», p. 56-71)
Posen de manifest algunes de les primeres pràctiques fiscals als nous territoris conquerits, amb exemples egipcis i andalusins, entre les quals destaca la realització de censos periòdics. Aprofundeixen més tard en les noves mesures de còmput que s’han de vincular al ma fiscal andalusí: unitats de pes, volum, moneda… que perduren, en molts casos, fins després de la conquesta feudal dels territoris del nord d’al-Andalus.
El negacionisme de la conquesta omeia de Hispània
En el passat hi van haver autors que afirmaven que "les arabes n'ont jamais envahi l'Espagne" (Ignacio Olagüe), i altres on encara es proposa una perspectiva pejorativa d'un passat que es vulgui o no, forma part de la nostra història.
En última instància vam ser abans moros que catalans. (Dolors Bramon)
Topònims àrabs a la vall
Muscaroles: Campament del exercit omeia. Musqueroles.
Sahla: Can Sala. Edifici on es recaudaven l'l'impost.
Conclusions:
1) El topònim Palau en llatí és Palatium que prové de Balat en àrab.
2) L'antropònim Vitamenia és el nom del propietari de la finca. Palatium Vitamenia.
3) L'alou Palatium Vitamenia era la part que estat omeia s'apropiava en la conquesta.
4) També era un punt on els bisbes d'Egara, recaptaven l'impost anual pel fisc omeia.
5) La seva ubicació era al edifici de Can Sala del terme de Santa Ma de Palautordera.
6) La Sala era una parada de la via Augusta interior i de la estrada que manava al Palau de Vilamajor.
7) Al segle IX va entrar en desús però es va conservar el topònim: Villa Bitamènia abans Palatio. Palautordera.